Estudi per una guitarrista
col·laboració amb Martí Sanz, 2021
“No me pidáis presencia; las almas huyen para dar canciones: alma es distancia y horizonte: ausencia.”
Adiós, d'Antonio Machado, 1915
Distància i horitzó. Aquest projecte s’entenia per l’escorzo i per la fuga. Però naixia del contrast, per això aquesta primera fotografia del bon amic i artista Ogomez Estudio*. El contrast entre tot allò que es mou al vent, allò que creix i dóna vida, el verd salvatge que ocupa l'espai i el fa seu. Entre tot el devenir de la natura s'hi dibuixa una forma geomètrica pura, un cub que perfila el fons de l'escena.
Projecte
L'objectiu era crear tensions, entre materials, entre contextos, entre peces espacials. distàncies que sembla que necessitin escurçar-se, ombres que eleven l'arquitectura, ens fan dubtar si flotem al entrar-hi. Són aquests 15 cm que ens separen del terra, on hi corre l'aire, on hi corre l'aigua, on hi corre la distància estretament calculada que ens separa de totes les preexistències. La distància no sols és formal, també és projectual.
Una façana és construïa d'aire i vidre, l’estructura gira per alliberar-ne les càrregues, les finestres connecten el punt més llunyà del pati amb el nostre pla de visió, atrapant l’espai, estirant-lo, trencant-lo, fent-lo propi. Aixamplem l'espai reduït del cub, l'aire ens desborda, circula, neteja, ens desperta. I el que eren finestres ara són portes per on la canalla juga a perseguir-se i l'interior es desdibuixa pel joc, el que abans era pati ara és estudi, però l'estudi no sap on comença ni on acaba, volser part del caos natural, i l'aire s'escapa vinculant-ne el desig. No li podíem negar.
Us parlem de distància, contrast i tensió. Però la realitat és que la nostra tasca es centra en apostar per materials orgànics que prenguin vida. En aquest cas en trobem 2, fusta i suro. Així de cru. Així de despullat. Volíem deixar vistos tots els detalls, que s'entengués com s'ha construït, això en reduïa el cost i, alhora, ens servia per explicar com treballem. Durant el projecte ens apareixien imatges del brutalisme dels anys '50, encontres descarnats, encaixos descoberts, sent un pavelló no podíem deixar d'imaginar com s'havia projectar l'Upper Laun de les Smithson o la Farmswoth de Mies, allò que hem begut tota la vida d'estudiants ara es podia concentrar en petits detalls, potser homenatges pretenciosos, al final idees que la nostra carrera professional ha d'anar madurant i, amb sort, consolidant, algun dia.
El suro és un producte 100% natural i reciclable. Entre les capacitats de confort que ofereix és especialment interessant el caràcter transpirable -de la mateixa manera que la fusta, permet que l’espai respiri donant lloc a ambients nets i sense condensacions-, la capacitat d’aïllament tèrmic -la seva estructura li proporciona gran capacitat front el pas del fred i el calor- i un comportament d’aïllament acústic i contra vibracions que, al tractar-se d’un estudi per un músic, el converteix en un material d’allò més òptim.
Conclusió
Si us parléssim de l'obra des d'un punt de vista d'ús seria sols un estudi, per això uns en parlem des del que representa l'obra. Des d'on s'entén que fins i tot el projecte més petit pot tenir estratègies arquitectòniques que ens permetin gaudir al 100% d'aquesta professió. Són distàncies, fugues, horitzons. És tensió i sorpresa. És simplement un cub de fusta i, alhora, un racó ple de detalls per descobrir.
En la construcció vam comptar, per sort, amb la imprescindible feina de l'Andreu Ribes i l'An Shar Gaal, dos mestres de la construcció i un amor de persones. Gràcies companys!
Les fotografies són d'Oriol Gómez, a xarxes conegut com Ogomez Studio, és un crack. @ogomezstudio (clicant el nom d'instagram anireu al seu perfil i podreu veure més treballs seus)
