* Projecte guardonat als XIII premis AJAC en l'àmbit d'Arquitectura Efímera.
Hi ha una famosa cita d’Heràclit que diu: “a la naturalesa li agrada esquivar els nostres ulls”. Tandebò haver-ho aconseguit una mica.
Escenografia per l’obra musical “Les Bèsties. Reposen fora de casa” de la companyia Altreatre.
El Roc, la Violeta i la Nausica són tres germans que s'han d'endinsar al bosc per trobar-hi la seva mare, que ha desaparegut. Allà hi reposen les bèsties i per elles afloraran pors i temors que, dins de la comoditat i seguretat de casa quedaven silenciades.
Construir aquests dos espais on passa l’acció i traduir les sensacions que els protagonistes de la història viuen en cada espai a nivell atmosfèric és l’objectiu del projecte. Fer perdre al públic, de generar incomoditats i complicitats.
Els espais i l'atmosfera.
Del caliu de casa a la inestabilitat del bosc.
La història es desenvolupa en dos espais, en dos mons. En dos universos antagònics tant pel què signifiquen des de la lectura teatral com per les sensacions que generen a aquell qui els viuen. Les condicions espacials del teatre on es realitza el musical permeten que aquests dos ambients es situïn en espais diferents separats entre ells per una porta: la casa -com a espai segur i estàtic- i el bosc -espai ple d’incerteses i pors-.
El treball de l'atmosfera de cada espai es on rau tota la complexitat de l’escenografia, doncs com diu Peter Zumthor: “La atmosfera habla a una sensibilidad emocional, una percepción que funciona a una increíble velocidad y que los seres humanos tenemos para sobrevivir. No en todas las situaciones queremos recapacitar durante mucho tiempo sobre si aquello nos gusta o no, sobre si debemos o no salir corriendo de ahí. Hay algo dentro de nosotros que nos dice enseguida un montón de cosas; un entendimiento inmediato, un contacto inmediato, un rechazo inmediato.”
Olors, llums, moviments d’aire, sons, temperatures, textures… Els elements que defineixen l’atmosfera d’un espai són infinits i canviants per a cada persona i moment. En el cas que ens ocupa, són varis els elements escenogràfics i sensorials que s’utilitzen i l’estratègia es centra en treballar amb especial cura el moment de transició entre la casa i el bosc per a fer encara més palpable el caràcter de cada espai.
L'espai escènic
A diferència de les configuracions teatrals convencionals, en l’espai de bosc es desdibuixen els límits entre l’espai escènic i el públic tot donant lloc a una distribució de cadires aparentment atzarosa. Però... res més lluny de la realitat! Per tal de permetre que la interacció entre les dues capes (ficció i realitat, actors i públic) sigui fluida, cal que la posició de cada element estigui estudiada.
A partir dels recorreguts que realitzen els actors al llarg de totes les escenes es dibuixa un mapa de buits i plens que defineixen els punts on cadires i elements escènics suposen menys dificultat per al moviment dels qui formen part de les escenes. La col·lació aparentment desordenada de les cadires, la incertesa calculada que diria Cedric Price, és una de les principals eines per a generar la sensació de moviment i inestabilitat que el públic experimenta.
Diàlegs a les esquenes, ulls que t’observen fixament, corredisses a un costat, flautes sonant del no res... A partir de la seva col·locació en l’espai, l’espectador és un agent actiu de la història que s’explica i viu.
El bosc.
Una oportunitat més enllà del teatre.
Escenari de tot allò que no es regit per cap ordre, no es pot aspirar a projectar un bosc. No es pot construir un arbre! Com diu Umberto Eco al Pèndol de Foucault: “No hay que razonar siguiendo secuencias lineales. El agua de estas fuentes no lo hace. La naturaleza no lo hace, la naturaleza ignora el tiempo”.
Grans artistes -estem pensant, per exemple, en el treball de mimesi de la natura que obsessionava als modernistes- han dedicat la seva obra en representar l’essència de la natura en interiors de forma suggerent i inspiradora. Lluny d’aquest domini de les formes orgàniques i els seus devenirs, l’aproximació que nosaltres tenim al repte de construir un bosc és més territorial.
La companyia de teatre Altreatre té les seves arrels a Solsona, una ciutat on, com diu Josep Pla, “la tranquil·litat hi és profunda, la pau hi és suau, els silencis líquids”. Envoltada de boscos, la por als incendis és real i creixent amb el pas del temps i l'hostilitat que el canvi climàtic suposa. L’emergència climàtica es suma a l’estat d’abandó dels boscos del nostre territori, que no és precisament degut a una qüestió d’atzar. La manca de recursos i centralització de les decisions, entre altres, porta a grans dificultats per a la seva gestió i manteniment i fa que dia a dia el bosc sigui un espai més vulnerable.
El bosc on ens situem va cremar farà casi 30 anys i, de les cendres d'aleshores, ja són molts els arbres que, per sort, han tornat a brotar. Es tracta però d’arbres joves que requereixen de més espai per a poder créixer forts i permetre un sotabosc net. Així doncs, plantegem la nostra necessitat d’arbres com una oportunitat per a col·laborar en aquestes tasques de gestió del bosc.
Els arbres escollits per a ser talats i així deixar espai als seus germans de soca són alzines, una espècie molt pròpia de les nostres terres que tot i tenir un creixement lent es caracteritza per ser molt resilient. Aquest fet ens permetrà que, un cop lluny del bosc i els nutrients de la terra, les fulles segueixin lluïnt a les branques durant la temporada d'assaigs i funcions -on bases sòlides i pesades i tensors n’asseguren l’estabilitat-. Passats aquests mesos, i amb el teatre ja buit i disposat a explicar noves històries, és el moment que aquests arbres prenguin un nou ús. Amb la voluntat de reduir els residus resultants de l’escenografia al mínim, dels troncs se’n fa llenya per a poder escalfar llars durant els propers mesos d’hivern.
Olors, llums i... acció!
I arriba el moment en què tot pren vida. Les ombres quietes del bosc adormit tremolen i es belluguen al pas dels compassos i les bèsties. Les línies i cançons s’entrellacen unes amb les altres deixant al descobert tot allò la història amaga. Deixant-se abraçar per les olors, per la boira i les danses, les mirades de públic i actors es confonen per a fer del teatre una agradable -o no- clariana en una nit de primavera.
Qui té por del bosc? Nosaltres ja no. O, almenys, no tanta.
